perquè maig és un mes bonic per tornar

encara estic buscant les paraules, les que diguen, les que apunten, les que il·luminen, les que toquen, les que brollen..... però estic, estic tornant....

la manifestació més vigorosa del drama és un dia qualsevol
Emily Dickinson

porte una bona col·lecció de música per caminar a la butxaca
i encara que fa fred
no deixe de passejar per aquesta ciutat
i amb l'aire glaçat que em fa mal a la pell
i amb els ulls amb una mica de plor
veig el que és lleig i el que em dol
i imagine el que és bell i el que m'estime
encara que és fosc el carrer
i les finestres tancades
passeje el meu cos menut i feble
pels carrers de valència
i no puc deixar de dibuixar
geirebé invislble
als meus llavis
un somriure

les coses que m'agraden

obrir un llibre de poemes per qualsevol lloc,
llegir els versos i marcar la pàgina
perque el poema que m'interroga

començar una llibreta nova,
amb tapes boniques

els cafès de paraules

mirar els llibres a les llibreries

passejar pels jardins

que em desperten amb un bes
i quedar-me una estoneta més al llit
amb la fresqueta matinera i la llum
asomant de puntetes

Flors marcides, ponts de ferro,

Diaris al metro

Tràfic de versos.

junt a la ciutat de la simulació i de la imatge, creix la ciutat real, la ciutat de la pobresa, de la misèria. és una ciutat incòmoda, que posa en crisi el model de desenvolupament capitalista de promeses, que ens situa davant la contradicció del "viure com si". l'ocultament és el mecanisme de gestió de les presències incòmodes. la ciutat experimenta processos de maquillatgem i amaga la vergonya sota l'estora. és una ciutat que es torna agra cap a les persones que l'habiten, que expulsa de maneres diferents . un espai representat i creat per a i pels mapes turístics, fet de racons invisibles, de barris a les fosques. aquesta és una ciutat que deshabita.

foto: Ana Cervera Ferri http://www.uv.es/apicerfe/Inicio.html